Pronunciació

Com heu pogut veure a la lliçó anterior, el japonès no és tan complicat.
I ara, després d’aprendre com s’escriu, cal saber com pronunciar-ho. Per començar, el japonès és un idioma on totes les síl·labes reben el mateix èmfasi, és a dir, no hi ha cap síl·laba que s’accentuï per sobre de les altres, com passa al nostre idioma.
En japonès, les vocals fortes (a, e i o) sempre es pronuncien, però les dèbils “cauen” quan van a final de paraula o es troben entre determinades consonants. Així, i i u no sonen quan van amb k, s, sh, t, ch, h, f i p. Per tant, el present del verb “menjar”, たべます, sonaria tabemas, ja que la u final és muda. O すきやき, que es pronuncia skiyaki, ja que la u és muda.
Quan sonen, el so de les vocals sempre és curt, tret de quan es tracta d’una vocal llarga: quan es romanitza (és a dir, quan transcrivim en el nostre alfabet una paraula japonesa), la vocal llarga es marca amb un símbol anomenat macron , una ratlla llarga sobre la vocal okāsan . Però a vegades també es fa servir l’accent circumflex, així: okâsan; i es fa per comoditat, ja que es troba als nostres teclats...
Ah, i compte! Si escriviu en katakana, la vocal llarga es marca només amb una ratlla (オカーサン).
Però també hi ha consonants llargues, o dobles; així, la k, s, sh, p, t i ch s’allarguen, com a まっすぐmassugu. Com heu vist, per senyalar una consonant llarga fem servir la っ, la tsu però petiteta, per indicar que doblem aquesta consonant.
És molt important saber distingir i pronunciar les vocals i consonants dobles, ja que una vocal llarga o una consonant doble poden canviar totalment el significat d’una paraula: じけんes incident, mentre que じっけん significa experiment. Pot canviar totalment el que voleu dir.